Platja fonda

Epíleg de Carles Camps Mundó

Tot comença amb la pèrdua inesperada de la mare i amb una mirada entelada que a penes pot distingir encara somni i realitat. Hi ha llocs estimats que acullen un cos que es mou de manera automàtica, com Platja Fonda (Begur), un paisatge agrest ran de mar d’arena gruixuda i fosca que es clava a les plantes dels peus. I, pertot, l’absència i una escriptura que s’hi adiu amb l’alè trencadís de la pèrdua. El fil umbilical és ara «la corba infinita dels vincles» que uneix els fragments i transcendeix el dolor i l’absència. Com diu Carles Camps Mundó en l’epíleg, són poemes que «amb la seva aparença de fragilitat acaben formant un ordit finíssim, però capaç d’aguantar tot el dolor que se li vulgui fer suportar, sempre frec a frec amb el silenci. Després de la nit, un nou tempteig auroral malda per afermar el cicle de la vida».