Han fugit les merles de març

Parafrasejant el text dels Diaris de John Cheever que encapçala Han fugit les merles de març, els poemes de Vicent Alonso són com la resposta a les seves esperances, als seus records. En Cheever són les pomes que no es cullen, les que sobren, pansides i escampades per la neu. En Vicent Alonso són les merles que fugen a causa de la neu estesa al peu dels ametllers. En realitat, un mateix motiu que dirigeix la reflexió poètica sobre el que es guanya i es perd, sobre la bellesa del món, sobre una realitat assetjada per la brevetat del temps, que la poesia malda per vèncer sempre en cerca d’albes fèrtils.

Mire les teulades que ha netejat
la tempesta, d’un ocre lluent, viu.
També les oronetes les observen
des del fil que els serveix d’observatori.
Mouen el cap amunt i avall, afirmen
també el meu goig en observar com l’ànima
pot espolsar-se el més amarg i ranci.

Sé més de mi com més de tu m’arriba
i em trobe sol quan no hi veig misteris.

(Fragment del poema «Veus»)