Em dic la veu

Epíleg d’Antoni Clapés

“En aquest Em dic la veu, Rosa Font ja deixa entès de manera diàfana que fa temps que en el seu procés de descobriment de l’intern ha iniciat un camí d’indagació del que podríem dir-ne la tercera dimensió del jo, això és, la penetració en les fondàries d’allò que no és, de tot allò que no som; justament per no deixar de construir una idea tan complexa i tan ampla com és l’ésser en el temps, aquest desig de ser en la vida des d’una expectativa humana, emocional i intel·lectual el màxim de consistent. A partir de la consciència d’un paisatge (interior i exterior) es basteix un trajecte crescut, en essència, en aquest autoconeixement previ i alhora paral·lel que reclama el coneixement del món: el trajecte que se’ns perfila en l’espai que va des de l’arrel (el desig de ser) fins a la llum (l’aspiració a algun sentit de totalitat); des d’ara, des d’un lloc a l’ombra”. (R. C-P)