Autoretrat en un mirall convex

Traducció de Melcion Mateu
Postfaci d’Eloy Fernández Porta

El lloc central, que marcà un abans i un després en la seva trajectòria, l’ocupa el llibre que teniu a les mans. La publicació d’Autoretrat en un mirall convex (1975) li valgué a Ashbery els premis més prestigiosos –el Pulitzer de poesia i el National Book Award, entre d’altres– i situà la seva poesia en el lloc prominent del panorama literari que continua ocupant avui. Ashbery ha estat i és un poeta estimat per les generacions més joves, alhora que ha estat considerat, pels més diversos crítics –des de Harold Bloom a Charles Bernstein, per esmentar-ne dos extrems–, un monstre de la talla d’un Ezra Pound, un Wallace Stevens o un T.S. Eliot, amb una aura juganera i políticament més simpàtica que els high modernists nord-americans.  Nascut a Rochester, al nord de l’estat de Nova York, i fill d’un granger, havia arreplegat una formació privilegiada a les millors universitats privades  –Yale, Harvard– abans d’anar a viure quasi una dècada a París com a crític d’art. En els darrers anys repartia el seu temps entre un apartament al barri de Chelsea, a Manhattan, i una casa upstate a Hudson, a la riba del riu homònim.