No fa gaires dies vaig ser a la presentació del llibre de poemes L’arquitectura de la llum, d’Antoni Clapés, publicat a la bella col·lecció Culip de Llibres del Segle, en la seva recentment inaugurada segona etapa. Si en parlo, no és pas perquè tingui la intenció de fer cap crítica del llibre en concret; més aviat vull referir-me a la poètica de Clapés, per mi plena d’interès, com he dit i he publicat unes quantes vegades, però no pas per les raons que van desgranar els presentadors de l’acte de la llibreria Laie, unes raons plenes de veritat i que en bona part comparteixo, però que per mi tanquen unívocament la visió de l’obra de Clapés en lloc d’expandir-la. La visió que es va donar del nou llibre del poeta, i que no difereix gairebé gens de la que s’acostuma a donar de l’obra clapesiana, em va semblar, com m’ha semblat tantes altres vegades, reductiva, tot i estar carregada de raons. La lectura diguem-ne “canònica” de l’obra de Clapés atrapa la seva poesia en un estèril bucle essencialista ben discutible. Un bucle aparentment infinit, però que la mateixa intangibilitat de les referències textuals agafades com a experiència transcendent minimitza l’abast emotiu d’una poesia fondament humana. Si parlo d’un estèril bucle essencialista, no és pas perquè pensi que el poeta s’equivoca en la seva indagació dels límits del llenguatge: el silenci, el no-res, el buit, però també la llum, el ser, la plenitud. En una poesia com la seva, no hi ha ni equivocacions ni encerts: hi ha pensament, i tot pensament, si no és dogmàtic, és dialògic. Per això crec que certes lectures de la poesia de Clapés el tanquen en una determinada dogmàtica poètica “escolar”. Acadèmica. Acadèmia zen, però acadèmia. Generalment, la major part de la poesia que s’escriu és confessional i, com tota confessió, un cop sabuda deixa de tenir cap interès. Et pot emocionar, deixar-te indiferent o fer-te sentir vergonya aliena. Res més. La de Clapés, en canvi, creix amb les lectures: té possibilitats dialèctiques. Coneix i reconeix els contraris que pugnen amb nosaltres per afeblir-nos i abocar-nos a la credulitat o per encoratjar-nos a viure en la nostra humaníssima soledat. És una poesia amb la qual, si vols, pots estar en desacord amb admiració. No és un desacord que te n’aparti. Al contrari. Tant acord com desacord no són sectaris, sinó, com he dit, dialèctics. La poètica clapesiana et genera la necessitat d’entendre i comprendre en les seves paraules les seves raons portades al límit, per descobrir-n’hi de teves ―paraules i raons― que hi poden coincidir, o que les poden matisar i inclús rebutjar. T’obliga a pensar en el seu nivell d’abstracció. Si penses que un dels valors màxims del discurs poètic és la substanciació d’un dir allunyat de la narrativitat de la prosa ―una virtut lírica cada cop menys corrent per culpa de la colonització discursivo-confessional―, l’obra en vers de Clapés no et deixa mai indiferent. Ni tampoc l’obra en prosa poètico-reflexiva.
Carles Camps Mundó
Llegiu l’article sencer a: http://www.nuvol.com/critica/antoni-clapesconstruir-la-llum/